Herminio Almendros (1878-1974) va ésser un pedagog espanyol nascut a Almansa (Albacete).
Estudià a la Normal d'Alacant i a l'Escuela Superior del Magisterio de Madrid i, posteriorment, va ser inspector de primer ensenyament i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona entre els anys 1933 i 1937.
Fou un dels introductors del mètode Freinet a l'Estat espanyol.
Arran de la darrera Guerra Civil espanyola visqué exiliat fins a la seua mort a Cuba, on a més de difondre aquest mètode tingué una activitat molt notòria.
Destaca entre la seua obra escrita La imprenta en la escuela (Barcelona, 1933).
Daniel Anguiano Munguito (Haro, 1882 - Mèxic, 1964) fou un polític i sindicalista espanyol.
Ferroviari, va ingressar aviat a la Unió General de Treballadors, fou actiu participant en la vaga general de 1917 que va finalitzar amb una dura repressió per part de les forces de seguretat. Detingut al costat de Francisco Largo Caballero, Andrés Saborit Colomer i Julián Besteiro, va ser condemnat a cadena perpètua i reclòs en el penal de Cartagena. En aquest temps era també sotssecretari del PSOE. En ser escollit Diputat per València a les eleccions generals espanyoles de 1918, va ser excarcerat. Va participar, al costat de Fernando de los Ríos, en la comissió enviada pel Partit Socialista Obrer Espanyol a la Unió Soviètica per a avaluar la incorporació o no a la Internacional comunista. En el seu informe posterior, va considerar convenient la integració (en contraposició a De los Ríos), per valorar com un avanç la III Internacional. El Congrés del PSOE de 1921 va rebutjar les tesis d'Anguiano, cosa que va suposar la creació del Partit Comunista Obrer Espanyol, al qual es va incorporar. Després de la Guerra Civil es va exiliar a França per, després d'un llarg periple per Europa i Amèrica, acabar els seus dies a Mèxic.
Manuel Castells (Hellín, 1942) és un sociòleg i professor universitari espanyol, catedràtic de Sociologia i d'Urbanisme a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i director de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya.
Va estar exiliat per la dictadura de Francisco Franco i es va establir a París, on va estudiar Sociologia amb Alain Touraine. A vint-i-quatre anys es va convertir en el professor més jove de la Universitat de París. Va ser en les seves classes en què Daniel Cohn-Bendit i altres estudiants van iniciar el Maig Francès de 1968. Per aquest motiu, va ser expulsat de França i es va traslladar als Estats Units, on es va centrar en el desenvolupament de tecnologies de la informació i el seu impacte social.
Juan Negrín López (Les Palmes de Gran Canària, 3 de febrer de 1892 - París, 12 de novembre de 1956), polític i metge espanyol, fou president de govern de la Segona República (1937 - 1945).
De família burgesa, catòlica i conservadora, va estudiar Medicina en la Universitat de Leipzig (Alemanya), des d'on es va traslladar en 1917 a Madrid. Va dirigir el Laboratori de Fisiologia de la Junta per a Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques (actual CSIC) fins a 1922.
José Franchy y Roca (1871, Las Palmas de Gran Canària - Ciutat de Mèxic, Mèxic 1944) fou un polític canari, destacat líder del republicanisme federal.
Advocat i periodista de professió, Franchy y Roca va fundar, en 1902, el Partit Republicà Federal i la Federació Obrera Canària. En la seva faceta com a periodista va fundar els periòdics Las Efemérides (1899) i El Tribuno (1903), aquest últim com òrgan de difusió del seu partit polític. En els seus orígens polítics, fou un ferm defensor dels drets de la classe obrera, que va organitzar els gremis per a la reivindicació laboral, principalment el de treballadors portuaris, qui van promoure en 1910 la primera vaga esdevinguda a Puerto de La Luz. Anys més tard adquiriria, en nom de la Societat d'Obrers del Carbó, un solar en el barri de La Isleta per a construir la Casa del poble. L'edificació es va començar a aixecar el 1913 i el 1936 va ser volada amb explosius com una mostra de poder dels militars franquistas durant l'Alçament Nacional.
2) Prenent com a model aquests personatges, inventa't una biografia per a l'eiliat republicà sobre el que vols parlar, i fes-ne una fitxa: data de naixament, nom i cognoms, lloc de naixement, etc. Mira d'ajustar la informació que dones a la realitat històrica del moment; cal que sigui versemblant.
Manel Sánchez Giral (Barcelona 1898, mort l'any 1958 a Mèxic). Va ser un escritor català molt important que defensava les seves idees polítiques en els seus llibres.
Quan va começar la guerra civil va tindre que exiliar-se en França l'any 1939 on va viure durant cinc anys.A França s'ha casat amb una francesa que es deia Marie Sánchez.
Després del començament de la segona guerra mundial es va exiliar a Mèxic on va morir de càncer el 20 d'agost 1958.
3) Busca informació a Internet d'alguna publicació coneguda sobre el testimo d'alguns exiliats, com per exemple en la Bliblioteca del Exilio. Prova també de trobarinformació, per exemple, de quaderns de l'exili, revista publicada a Mèxic desprès de la guerra civil per part d'exiliants republicans, o bé en l'hemeroteca del Diari La Vanguardia, que actualment es pot consultar en línia gratuitament.
José Luis Morro Casas
Nacido en la calle Arrabal de Segorbe (Castellón), desde muy joven demostró una tendencia clara hacia el mundo cultural.Tras la dureza y las múltiples vicisitudes de exiliado durante los años 40 y 50, Antonio Soriano, creador y alma de la Librería Española, la convierte a principios de los años sesenta en una verdadera Embajada Cultural a la que acudían no sólo los residentes en Francia, sino también los emplazados al otro lado del mar, como Juan Marichal desde Estados Unidos, Serrano Plaja desde Chile, Max Aub desde México... Era también de obligado cumplimiento la visita de escritores hispanoamericanos: Julio Cortázar, Pablo Neruda, Gabriel García Márquez... ¡cuántos más! Pero no sólo exiliados. Constantemente acudían a la librería muchos españoles que habían conseguido salir del país para adquirir aquellos libros prohibidos por una ciega censura. Hasta allí llegó el grupo al que le fue prohibida la entrada en España cuando finalizó el Congreso de Munich. Soriano los acogió organizando tertulias días y noches enteras; estaban Ridruejo, Vicent Ventura... Como él mismo señala: «... yo he trabajado más por la patria, que por mi cuenta».Los lunes realizaba tertulias para los españoles del interior, de las que eran asiduos Roberto Mesa y Miguel Salabert, quien escribiera El Exilio Interior. Es en esta época de mediados de los sesenta, cuando comienzan a llegar a la librería jóvenes españoles que realizaban viajes de fin de curso llevando listas de libros inexistentes en España. Soriano aprovechaba esta circunstancia para hablar mal de Franco.Quizá uno de los hispanistas que mejor describe a la librería y a su dueño sea Bernard Sesé: «... lugar de acogida, de amistad, de reuniones literarias, de consejos a los estudiantes, de animación constante de la vida cultural hispánica, gran lugar de convivencia a la española, la Librería de la Rue de Seine formaba parte [...] del paisaje familiar de todos aquellos que aman a España, que aprenden su lengua o la enseñan...».Cuando muere el dictador Soriano vuelve a España, a Barcelona. Y, como no podía ser de otro modo, se aproximó al pueblo que le vio nacer, Segorbe, en el que aún residía parte de su familia y algunos amigos de juventud. En 1993 se encontró con la sorpresa de que la población había comprado a la familia, tras largos esfuerzos, el archivo de uno de sus mejores amigos, Max Aub. Existen muchos paralelismos en las vidas de Soriano y Aub, los dos sufrieron el exilio y pasaron por campos de internamiento, fueron portadores de tinetas de excrementos. Los dos fueron autodidactas, aprendiendo de la vida misma; a ambos les fascinaba la obra impresa, tuvieron amigos comunes, llevaban a España en el corazón, nunca fueron anti-nada, como buenos machadianos. Se conocieron en París, donde nació Aub, Soriano en Segorbe, donde reside la memoria de Aub...En 1994 Soriano recibía el Premio León Felipe, pero el 14 de febrero de 1996 permanecerá para siempre en su corazón. En esta fecha el embajador de España en Francia, señor Máximo Cajal, le impuso la Encomienda de la Orden del Mérito Civil, otorgada por el último Gobierno socialista. Y de nuevo vuelve febrero a encontrarse con Soriano; en 1998, el 17 de este mes, vuelve a España, a Barcelona, para participar en un Seminario Internacional sobre «Cultura y Literatura del Exilio Español de 1939 en Francia», organizado por la Universidad Autónoma. Allí pudo escuchar una ponencia sobre él con el título «Antonio Soriano: los libros, su vida», por la que tuvo noticia de que en Segorbe, su ciudad natal, se iba a constituir una Asociación Cultural con su nombre. Pero su sorpresa fue mayor cuando, cuatro días después, al llegar a esta población, supo que la portavoz socialista en el Ayuntamiento, señora Olga Raro, había comunicado la intención de su grupo proponerle como Hijo Predilecto. El Ayuntamiento, en sesión celebrada el 7 de abril, aprobó por unanimidad el nombramiento de Hijo Predilecto de Segorbe a este ciudadano del mundo. Por fin Antonio Soriano era profeta en su tierra.
4-5) Diari d'un exiliat9/02/1939
Avui dia 9 és un dia molt trist, perquè demà m'hauré d'exiliar a França, perquè sóc un escriptor català i no vull deixar d'escriure les meves idees polítiques.
Demà, dimarts 17 de març, comença una nova etapa de la meva vida, he de deixar la meva família, amics, coneguts... I el més important, la meva terra, Catalunya.
No sé com m'anirà a França, tampoc sé si més tard també m'hauré d'exiliar a un altre lloc. La causa és que un dictador ha guanyat la guerra civil i vol prohibir la llengua catalana i tot el que té a veure amb aquesta cultura.
Espero que quan tot això s'hagi calmat, torni al meu amor, a la meva terra, a la nostra estimada pàtria, Catalunya. I que el català torni a brillar com abans.
10/02/1939
Avui marxo de Girona, la meva ciutat.
Marxo amb els republicans rojos. Marxem amb un bibliobus. Hi ha molta gent, quasi tots som escritors i artistes. Tenimque amrxar per força. Em fa rabia...
Quan passi la frontera ja serà de nits i ja hauré deixat la meva estimada, la nostre estimada terra.
Em passat la frontera, estem a França no sabem on anar ni que fer, tots estem desesperats, no tenim menjar i amb poru feines tenim aigua, avui sols en queda dormir com poguem i demà ja pensarem alguna cosa per fer...
En aquest camí he fet molts amics i no sé quins es quedaran allà, tots esperem que tots jutns sortim endevant, esperem la bon rebuda de Fraça.
11/02/1939
Estem a França, estan pensant fer camps de concentració per posar-nos allà.
Alguns tindràn sort i aniran a llocs on no es passi tan malament, però d'altres, jo entre ells, no tenim tanta sort i ens toca fer el treball mes dur, però l'únic que m'interesa és treure endevant la meva familia i que en un futur no molt llunyà poguin viure bé, i si més volen fer el meu desig, que tornin a meva terra i al terra de molta gent, també la de la seva mare.
12/02/1939
Avui, dijous, a la matinada, ha arribat una de les pitjors, però més esperades de les noticies, un dels millors escriptoris exiliats de Catalunya, un del homes que va lluitar més per nosaltres, que va lluitar per la pàtria, ha mort. Era un bon amic en el poc temps que ens vam conèixer va fer molt per mi al ajudar-me... Des de aquí tots li donem les gràcies i que visqui en pau.
Definitivament em traslladen a un camp de concentració per treballar al camp, a les mines...
La meva dona es queda cuidant la mainada, buscant menjar i tot el que trobi per ajudar-nos. Però el pitjor son els meus dos fills grans, sofreixen molt i més perquè s’assabenten de tot el que passa i això deu ser molt dur per la seva psicologia i més ara que estan en una etapa fonamental del creixement, tan físic com psíquic.
13/02/1939
Últim dia que escrit en aquest diari. Els meus superiors m’han enxampat escrivint i m’han advertit que no torni a escriure perquè perdo massa el temps i no sé que em podrien fer, o a la meva família...
Així que hauré de deixar d’escriure, com a mínim en secret.
Intentaré fer tot el possible perquè el català torni a brillar com abans i escriure un llibre on expliqui totes les meves vivències i que aquestes paraules arribin al cor de la gent que llegeix això, com que, per sort no experimenten o no han experimentat mai el sofriment que nosaltres hem patit, que s’ho imaginin i que es posin a la nostre pell, volem ser recordats perquè exclamin el que vam fer, estem fent i farem per el català i per Catalunya.
Des de França a la meva pàtria amb molt d’amor.
6) Un exiliat ben real, que es comenta a la pel·licula Soldados de Salamina que has vist, fou Antonio Machado es va haver d'exiliar a causa da les seves idees polítiques i que va morir a França, a Cotlliure. Machado, un dels poetes més importants d'aquell momen"Estos dias azules /y este sol de la infancia". A partir d'aquests dos versos, i donat que tu també estàs ressiguint la vida d'un escriptor exiliat, inventa'n una continuació, de com a mínim 8 versos més.
y este sol de la infancia
nos hacen mirar el destino
en una larga distancia.
Y nosotros debajo de los pinos
miramos a los militares
y ellos nos apuntan
tomándonos como sus rivales.
No entienden que de la misma pátria somos
y que querernos tenemos que hacer todos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario